De vegades em pregunto si l'escenari és l'espai ideal, l'embolcall necessari, el vestit a mida d'un músic... Els espectacles musicals sempre tenen els mateixos ingredients, si més no per als components de les bandes que fem gires d'estiu per les poblacions de les nostres contrades: hores prèvies plenes de suor, eternes proves de so, poques begudes (i de vegades servides amb desconfiança), pressa per sopar i tornar a l'òrbita escènica i, el pensament, de viatge cap allà on has deixat el que més estimes...
Potser és que som patidors de mena, gent d'una espècie estranya, músics per amor a l'art com també ens coneixen popularment. La majoria de músics de renom tenen sovint aquesta mena d'inquietuds, de pensaments filosòfics, bé, potser van més enllà, doncs tenen cobertes moltes necessitats amb tanta gent com tenen pendent d'ells en tot moment...
Bruce Springsteen, per exemple, tot sovint es pregunta què hi fa allà, a punt de pujar a l'escenari, amb aquella inseguretat prèvia a l'actuació, amb la possibilitat de cometre errors. S'estira a l'escenari, mira els estels i es refà. D'altres, fan memòria de les eternes gires plenes de viatges, de nits d'hotel, on tots els llocs i totes les cares semblen repetir-se, com en un "déja vu" quotidià...
El cert és que, aquestes sensacions són força comuns en tots els treballadors o aficionats a la música, també en les estrelles del rock mundial. Això sí, paga la pena, perquè sempre hi tornem...
L'home sempre ensopega dos cops a la mateixa pedra? No ho sé, però el músic sempre s'entrabanca amb els cables de l'escenari!
Els artistes sempre estem en exposició permanent, bé sigui a sobre de l'escenari, en fotografies a la premsa o a internet, o penjats d'un cartell promocional en qualsevol mur. És vocacional, som artistes.
En el transcurs d'un concert però, passem per diverses fases: la primera, és pensar què coi hi fem allà, amb el gran públic avaluant-nos a l'inici de l'espectacle, distant, fred, mentre nosaltres ja estem començant a perdre líquid movent-nos damunt les fustes. Les mones del zoo també semblen dansar davant els encuriosits visitants.
A la segona fase, si cantem i executem bé les primeres peces, ja tenim l'aprovat justet, mentre algunes mans repiquen tímidament... La tercera fase la inicien les noies més atrevides d'entre la munió d'espectadors situats a la barrera, és a dir, a la barra... Encara s'ha d'aconseguir el beure. Aquestes incondicionals, atrapades per les veus de les sirenes, tal i com li va passar a Ulisses en el seu èpic viatge, ja no les mourà ningú de la primera línia de foc!
Hi ha una quarta fase, on el grup convençut d'spectadors, amb alguns esforços per la nostra part, es va acostant i els músics comencem a sentir escalfor humana... Ep! La millor!
Ja n'hi ha alguns que fan peticions i tot (sempre demanen la cançó que no tenim), i d'altres alguna de les que ja hem tocat fa estona, normalment per problemes amb la puntualitat, però són comprensius i fidels la resta del concert. Això sí, sempre som nosaltres que comencem massa aviat...
Els encontres a la cinquena fase... Aquests són els millors! L'escena plena de llums, el públic estimulat i una bona dosi de rock en el nostre cas, belluguen la massa i la fan compacta, sòlida i solidària, fins i tot espontània, participativa; els escenaris no són mai prou alts!
Per sort, la cinquena fase s'emporta més de la meitat del concert, i això és el que ens fa seguir, la força i la generositat del gran públic! Si no, per qui tocaríem?
En aquests grans moments, els problemes se'n van, tant per uns com pels altres, la música regna a l'ambient i tots en som els seus súbdits, els convidats d'honor.
Com va dir un dels grans: el
show ha de continuar!
Aquest és el centre neuràlgic i neuròtic de la gran poma de NYC... Tothom va mirant enlaire mentre els cotxes passen a tocar de les voreres. No s'hi val a badar!
